Shakespere Sonets

From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:

But thou, contracted to thine own bright eyes,
Feed'st thy light's flame with self-substantial fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel.

Thou that art now the world's fresh ornament,
And only herald to the gaudy spring,
Within thine own bud buriest thy content,
And tender churl mak'st waste in niggarding:

Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.

A partir de les criatures més justes desitgem augment,
perquè amb això es va aixecar de la bellesa mai podria morir,
però com el més madur hauríem per decés temps,
El seu hereu tendra tal de dur en la seva memòria:

Però tu, contractats als teus propis ulls brillants,
Feed'st la flama de la teva llum amb el combustible acte-substancial,
Fer una fam en abundància mentides,
el teu Ser el teu enemic, el teu dolç a un mateix massa cruel.

La que et dius ara l'ornament del món fresc,
I només Herald a la primavera cridanera,
Dins el teu propi brot buriest teu contingut,
i els residus mak'st tendra churl a niggarding:

Pietat del món, o en cas contrari aquest golafre ser,
Per menjar a causa del món, al costat de la tomba i per tu.